No conec res de la llei…

No conec res de la llei
cel blanc nevat i bell
no sé bé que passarà
no sé bé quin esgarvell

Qualitats de totes coses
llibertat, pètals de roses
quan cauran ningú ho sap
quin sentit n’he d’esperar?

Tan d’abstracte, no estrident
no sé ser allò a mirar
no és el mar ni és al vent
i fa fresa de trobar
per l’ engany del sentiment

no deixant enrere el mar
no deixant enrere el vent
la natura n’és present
no ens en pas podem estar
un estar que és observar
un present que és ardent.

Circumstància opinió esperança
de la onada no és mancança
cresta que altre creixerà
però en vida morirà.

Ser és allò de tot estar
energia i protestar
opinió a desxifrar
impossible d’abarcar
obstruït o il.limitat
garantia de veritat.

Quan et penses que ha acabat
just acaba d’ iniciar
el tornar explosionar
espiral il.limitat.

Jordi Martí Niubò

Club de lectura, ¡levantate y anda!

Companyes i companys,

uns quants de la classe estem revivint el club de lectura que s’havia creat al inici del curs. Us convidem, per tant, a participar-hi! Qui vulgui afegir-s’hi evidentment serà molt benvingut.

En principi en reunim oficialment els divendres després de l’assignatura de Moral amb el doctor Alcoberro (13h) encara que també solem trobar-nos els dilluns i dimecres a les 14:30h. El punt de trobada de les dues cites és claustre GÒTIC (no capitalista) de la facultat.

Argos

Tots sabem què buscàvem, qui o com volíem ser
les nostres aspiracions , les nostres pors
tot el que vam arriscar, les inseguretats i els plors
la novetat!
No sabíem qui érem i no obstant
ara sabem que el ser, és
Hem sortit de sota les pedres, i som molts!
Un afany ens uneix companys, amics,
pensadors.
Ha valgut la pena, i tot I ser aviat
és bona ocasió per fer enrere
i assegurar que no ens vam equivocar.
Les vostres cares
però sobretot les vostres idees.
L’entusiasme, les converses, la dedicació…
Mons nous en una realitat que renega,
potser és la nostra!
Que ens envaeixi l’orgull de no aturar-nos mai
i si més no, no oblidem l’experiència
el remugar, el bell i la llibertat
aquesta nova vida que la filosofia ens ha menat

Juanjo Ruiz

Sobre el Amor…

Aquesta historia no és realment meva, me la va explicar el meu guia durant el meu primer viatge a Estambul:

Hera un día como cualquier otro en un lugar pacífico y bello donde un grupo de amigos convivían. Éstos eran: el Amor, la Pereza, la Locura, la Timidez, la Ira, el Miedo i la Alegría. Ése mismo día, después de una larga disputa, decidieron jugar al escondite aunque a Pereza no le entusiasmara la idea, no como a Alegría que saltó de la emoción.

Imaginé

Me imaginé corriendo hacia mi coche, para huir de la destrucción. Me imaginé que todo detrás de mi se desvanecía y prometía dolor y final. No quería un final. Me imaginé corriendo hacia mi coche y encendiéndolo a toda prisa, mientras sonaba detrás de mi el ocaso de todo lo conocido. Cuando logré que arrancase me lancé a toda velocidad a la carretera. Me imaginé imaginando de lo que escapaba, sin acabar de saberlo y menos aún dónde me dirigía. Creí que hacia delante encontraría la salvación.

Elegia al germà

Gèlids són els peus que trepitgen la terra.
Com la seva corona, tot el fa sagnar.
Avança, mig nu, per la senda encomanada.
La boira cobreix la seva figura.
No es creua ningú al seu pas.
Ja no hi ha un riu sa que fressegi,
ni peixos per alimentar l’humil servidor.
Tot just clareja. Tot ell alena els cants.
Silenciosos són els plors, nostàlgiques les mirades.
El fred cobreix les seves espatlles
que agonitzen del llegat humà.
Sagnant les mans pressenten, com el rovell,
l’encarnació de la pena.
La llum i el canvi resideixen vora la llar,
en els que fan burla mentre el plat fumeja,
als que manipulen la paraula,
als que fulminen en nom de la vida,
als que fan gran el dia per oblidar,
i a tots els que no saben en quin camí elevar-se.

Ell encara llagrimeja a cada naixement.

Maria Grau

Ícar

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Vola, ïcar, lluny, enllà, lliure de mur i cadena
Inunda’t -tu, sempre a l’ombra- d’or, de clar
bufa una lleu brisa marina
Bat les ales. Lliure!
Tot fulgor, mirada amunt
Bellesa flamejant i infinita.
Cremes, i fet ardor, ets goig, ets desig,
Èxtasi, hipnosi lúcida
Enfila’t cel amunt, besa el teu somni igni.-Sobre l’Egeu, cera i plomes
Sobre l’Egeu, Dèdal: llàgrimes d’impotència
el fuet de desconsol
tal cop de l’enveja, conscient de ser massa cobard, l’ombrívol
pare davant el del·liri, l’ascens sublim i esclat d’un fill-

Avant Ícar, com au divina, dauradament humà
Vola, Ícar,
que als ulls amarats de llum
la fosca no els dol, ni el més pregon abisme
Cau joiós, amic, tu, l’afortunat,
Tu que has assaborit la glòria.

Alba Padrós

Dicen que…

Dicen que había un lugar donde todo el mundo era feliz. El lugar en sí era normal, hacía frío los meses de invierno y calor los de verano, las hojas caían para el otoño y los árboles y plantas daban sus frutos en primavera. Sonaban por igual las suaves brisas y las terribles tempestades.

Els ocells de la Mercè

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Els ocells són un dels animals que l’home més enveja, tothom vol volar lliure com ells

Mercè Carmona

Egeu

Mar de fosca! Punyent, pregon dol
Botxí que ancora mon infern al port
M’esquinça, em colma, de negre i de mort
Queront! clamo: eclipsa fulgor i sol
Emmudit, ni xiscle ni grinyol
Jo no visc, no sóc, tan sols absort
Potser del·liro, però m’és conhort
la nau d’iris, esclat, darrer vol:
La blancor del vel celest s’estén
immens i beat i esquinçant l’onatge
que esperona la proa insistent
M’alço i s’enarbora ta vida al vent
Sang! Teseu, junts farem l’últim viatge
Nega’m d’escuma i goig, lluna clement!

Alba Padrós